LA XYZ, LA LÍNIA DE L’ESPERANÇA ENFRONT DELS FEIXISTES
La protagonista del capítol és una línia: la del front que va construir la República a casa nostra per a frenar l’avanç de les tropes sublevades, i que no arribaren a una València que fins octubre de 1937 havia sigut la capital i on estava el Govern legítim d’Espanya. La van batejar com la XYZ. Un espai, un recorregut que poc després, a partir d’abril de 1938 i els mesos posteriors va ser protagonista d’un moment transcendental de la Guerra Civil espanyola. Va ser una obra faraònica: centenars de quilòmetres de trinxeres, fortificacions, nius de metralladores, creuant les muntanyes de Castelló i València. Des de la mar d’Almenara i la Llosa, fins a arribar a Santa Cruz de Moya, a Conca. Resistir és véncer: així ho deia la propaganda republicana de l’època. I això és el que va aconseguir, durant molts mesos, la XYZ…, fins que tot va estar perdut, i va caure València, i va començar la repressió dels 25 anys de pau, de la pau dels cementeris. Volem saber com es va construir, com funcionava, conéixer els que la defengueren, i què queda hui en dia d’ella…
“En aquella època els republicans tenien un nivell de certificació brutal. A finals dels anys 30, cap exèrcit havia hagut de fer infraestructures per a enfrontar-se a bombes de 250 quilos. L’evolució del 36 al 39 fou brutal. Les primeres experiències del Madrid del 36 del ‘No pasarán’ foren molt bones… Els mateixos enginyers que van poder fer l’anell fortificat de Madrid vingueren a Castelló, perquè eren els números u… El general Miaja, quan pren el poder de la zona centre/sud, es porta els millors en construcció de fortificacions, perquè basarà la seua defensa en la XYZ”.
CARLOS MALLENCH (ASSOCIACIÓ MUNTANYES DE LA GUERRA)
Carlos parla en nom de Muntanyes de la Guerra, una associació que, més enllà dels bàndols, d’esquerres i dretes, vol posar en valor el patrimoni militar. Per a ells, l’oblit de la XYZ és una injustícia incomprensible. Va ser una enorme infraestructura, que va costar moltíssim esforç de fer, esguitada de trinxeres, fortins, refugis i nius de metralladores, que va complir perfectament la seua funció defensiva assignada en la història: parar, frenar com fora els militars traïdors a la República. Escoltem un discurs de Dolores Ibárruri, la Pasionaria, gravat al novembre del 36.
“Dispuestos a luchar hasta agotar el último cartucho, dispuestos a defender las libertades populares, marchamos decididos a no terminar la lucha, hasta abatir el enemigo…”
DOLORES IBÁRRURI (LA PASIONARIA)
Després d’avançar des del nord i invadir Castelló, les tropes feixistes volgueren fins i tot arribar a la que poc abans era la capital republicana, València, el 25 de juliol del 38, dia del patró Santiago. La importància de la ciutat era vital: sabien que si queia el cap i casal, centre d’aprovisionaments de la zona centre i porta cap al sud, la victòria de la guerra era seua. L’atac l’anomenaren Operació Terminus, que volia ser una acció de tenalla ràpida sobre València. Però van fracassar en la Batalla de Llevant, gràcies a l’estratègia de Juan Negrín, president del Govern i ministre de Defensa, i el general Rojo, com a cap de l’Estat Major. Resistir és véncer: era el lema més repetit en les campanyes de propaganda republicana. I resistir passava perquè la línia XYZ no caiguera.
“S’estava fent la conferència de Munich, entre Hitler i Mussolini, i els aliats de França i Anglaterra, per a repartir-se Txecoslovàquia. Hitler volia Les Sudetes, que era una àrea d’ascendència alemanya, i en eixe moment podria haver començat la Segona Guerra Mundial, però finalment arribaren a un acord. Negrín pensava que, si no s’aclarien els aliats i Hitler, entrarien en guerra i la nostra Guerra Civil es convertiria en la Segona Guerra Mundial, i França i Anglaterra entrarien a favor d’Espanya. Eixe va ser el motiu polític a principis del 38 per a seguir plantant cara, quan ja es veia a llarg termini que no podien aguantar…”
FERNANDO NEBOT (ASSOCIACIÓ MUNTANYES DE LA GUERRA)
Cent cinquanta quilòmetres amb centenars de construccions, fetes amb pedra seca i sacs terrers, forats excavats a la muntanya i coves reutilitzades, disseminades per llocs de difícil accés, des de la costa a Almenara, serpentejant entre les províncies de València, Castelló i Terol, fins a arribar a Conca a Santa Cruz de Moya, aprofitant tots els desnivells i terreny difícil propi de les muntanyes de la serra d’Espadà. Es calcula que per a construir la XYZ treballaren durament més de catorze mil persones, entre soldats, personal civil dels pobles dels voltants i presoners. La línia també s’anomena de Matallana, pel general de l’exèrcit Popular de la República Manuel Matallana, que va ser el responsable de la seua execució. La va dissenyar discontínua i en tres dimensions, que vol dir en profunditat, amb diferents nivells que els soldats atacants haurien de superar un darrere de l’altre si volien passar, anar més enllà de la línia…
VÍDEO EN 360º: POTS TRIAR-NE L’ENCUADRE MOVENT EL MÒBIL O LA TAULETA, O DESPLAÇAR-TE AMB EL CURSOR DES DE L’ORDINADOR
PER QUÈ EL NOM DE XYZ
No se sap molt bé: diuen que per eixe estil en profunditat, o pot ser perquè era l’última línia de defensa, més enllà no hi havia res més. A l’altra banda, l’enemic. Però en la rereguarda es prepararen altres entrebancs al pas dels feixistes. Protegint València, es crearen dos línies més prop: l’anomenada intermèdia, pels voltants del riu Palància, i la immediata, de 26 quilòmetres al parc natural del Túria, ja molt prop de la ciutat. Les tres amb una doble finalitat: per una banda, evitar el pas de tancs i infanteria, i per l’altra, protegir els republicans dels atacs aeris dels sublevats.
“Des de Saragossa, d’on veníem, els bombarders Henkel i Dornier podien fer dos incursions diàries. Si 35 avions poden descarregar 50 tones de bombes, en un dia podien descarregar en qualsevol lloc 200 tones de bombes. En aquella època tin en compte que hi havia només biplans que llançaven xicotetes bombes, ací parlem de grans bombarders… És un canvi brutal en les tècniques i tàctiques de la Primera Guerra Mundial a la Segona.”
CARLOS MALLENCH (ASSOCIACIÓ MUNTANYES DE LA GUERRA)
La història d’eixes tropes estrangeres està ben documentada: la Lufwaffe, la força aèria dels nazis, va enviar fins a sis-centes aeronaus i setze mil efectius, i en els seus bombardejos precisos van experimentar tècniques que només uns mesos més tard aplicarien en els seus atacs per tota Europa. Però els avions alemanys no foren els únics que solcaren els cels de la península durant la Guerra Civil.
El somni de Mussolini era que en 10 anys Europa seria tota feixista, i Espanya era bon lloc per a començar…
Els italians del Duce, del líder del partit nacional feixista Benito Mussolini, enviaren més de set-cents avions per a participar en el conflicte espanyol. Va ser l’ajuda de dos països –Itàlia i Alemanya– en temps de pau, encara que la tensió a Europa era ja evident. La consonància política dels nazis era absoluta amb el bàndol feixista espanyol. Avions d’última generació i militars professionals per a ajudar a Franco. En canvi, l’ajuda exterior als republicans va ser sobretot la de les Brigades Internacionals, formades per voluntaris, això sí, amb una heroïcitat fora de tot dubte. Escoltem el seu himne, la “Marxa de les Brigades”.
Les Brigades foren sobretot un moviment espontani, que va dur procedents de cinquanta països del món al voltant de quaranta mil voluntaris, que lluitaren amb els republicans al llarg dels tres anys de guerra. Vora deu mil moriren a Espanya. La gran majoria no eren soldats, eren treballadors reclutats pels partits comunistes dels seus països, o veterans de la Primera Guerra Mundial, que s’integraren en l’Exèrcit Popular, formant unitats com el llegendari Batalló Lincoln nord-americà…
L’ajuda internacional a Franco, en canvi, va ser totalment professional, amb unitats militars perfectament preparades i material, com bombarders d’última generació… Tant la Legió Cóndor alemanya com l’Aviazione Legionaria italiana, participaren en milers d’atacs al Mediterrani sobretot… Ells foren responsables, entre molts altres, dels bombardejos a Gernika, o molt més prop de nosaltres i també més oblidat: al mercat d’Alacant, una matança contra un objectiu civil que mereixerà un capítol propi d’esta sèrie de podcasts “Els llocs de la memòria”.
VÍDEO EN 360º: POTS TRIAR-NE L’ENCUADRE MOVENT EL MÒBIL O LA TAULETA, O DESPLAÇAR-TE AMB EL CURSOR DES DE L’ORDINADOR
Acompanyem una excursió de les tantes que organitza l’associació Muntanyes de la Guerra, que recorre les trinxeres just al costat de les coves de Sant Josep de la Vall d’Uixó. Quan arribem al cim, la vista des de l’últim niu de metralladores és impressionant: es pot apreciar una part important del que era la línia de XYZ, enmig d’un paratge natural esplendorós, on als dos costats estaven els bàndols enfrontats de soldats… Però Ernesto Zarzoso ens explica com era de diferent el paisatge durant la guerra: tot cremat i sense vegetació, desapareguda per efecte de les bombes tant de l’aviació com de l’artilleria…
VISTA EN 360º DE LA VALL D’UIXÓ DES DEL NIU DE METRALLADORES
En estes muntanyes es van establir durant mesos, passant els rigors de l’hivern a la muntanya, destacaments militars sencers. Fins a mig milió de soldats, tant del bàndol republicà com del dels facciosos. Una frontera entre el nord i el sud, que marcava la distància de les dos Espanyes, a una banda i l’altra de la ratlla. En paratges envoltats de pins i sureres, com el del Puntal, d’Artana. En este lloc s’han rehabilitat fa molt poc les trinxeres, ja molt deteriorades, i els nius de metralladores, així com els llocs de comandaments. Tant d’uns com d’altres. És una zona on la vida quotidiana dels militars va ser difícil, però amb poc perill i poca activitat militar, després de la terrible ofensiva inicial. La infraestructura va servir de contenció i va parar perfectament l’avanç dels colpistes, fins quasi el final de la guerra.
“Hemos empezado ya a trabajar con los itinerarios de la memoria: por ejemplo lo que es la parte en el norte tenemos la línea XYZ, que hay que recuperarla, rehabilitarla, y que sirva como espacio de memoria, y como atracción turística. Por ejemplo en Villamalur, que es un municipio de 63 habitantes, nos contaban que venía gente a ver las trincheras (que están muy bien conservadas), y se enteraba de lo que pasó allí… Nos parece triplemente interesante desde un punto turístico, cultural y memorialistico.” Rosa Pérez Garijo (consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica)
En les muntanyes del front XYZ visqueren i lluitaren 500 mil soldats, i en els atacs caigueren milers de víctimes, que quedaren soterrades en fosses improvisades, arran de terra i prou, a peu de trinxera. Ells són també, diuen, els últims oblidats de la memòria.
“Hablando de soldados, por ejemplo del Frente de Levante, hay muchísimos desaparecidos, no hay una cifra exacta ni a nivel estatal ni tampoco autonómico, pero por ejemplo en la sierra de Toro se habla de 1.000/1.500, unos cinco mil en todo el Frente de Levante, y en estos años se han recuperado tan sólo unos treinta soldados. Imagínate el trabajo ingente que queda…”
MIGUEL MEZQUIDA (ARQUEOANTRO)
“Estiguérem a Vistabella del Maestrat, sí, no és en la XYZ, és en el front d’Espadà… Teníem plantejada una campanya més gran, d’una setmana i mitja, però hi hagué un rebrot de COVID al poble, i vàrem cancel·lar perquè anàvem vora una vintena de persones, evidentment per la seguretat del poble, i vam plantejar què podíem fer. Finalment, un equip molt reduït ens vam concentrar en traure d’una fossa un soldat individual…”
ÁLEX CALPE (ARQUEOANTRO)
A més, les condicions de conservació de les restes de les víctimes enmig de la muntanya és molt diferent de les que estan dins de cementeris. Fins al moment, cap intervenció en les fosses del front ha sigut subvencionada, les que s’han fet han sigut gràcies a col·laboracions entre associacions memorialistes i equips tècnics especialistes en exhumació arqueològica. Este estiu passat, tot i la crisi del COVID, l’última…
LA XIFRA, o les xifres de la línia XYZ són molt cridaneres: per una banda, per l’extensió, cent cinquanta quilòmetres de trinxeres i fortificacions, la línia militar més llarga en la història d’Espanya; i per l’altra, per la gran quantitat de soldats que s’enfrontaren als seus voltants: vora mig milió, dos-cents vint mil per la part republicana i dos-cents seixanta mil per la part dels sublevats.
LA DATA també és molt ampla. Les primeres construccions es feren a l’abril de 1938, després de l’ofensiva d’Aragó, i les posicions republicanes es van mantindre fins a l’anomenada ofensiva final de les tropes franquistes, que es va produir pel març de 1939. Al final del mes, els facciosos entraren a València, i la guerra estava perduda…
Això és la versió web del capítol 4 d’“#El mur: els llocs de la memòria”, el dedicat a la XYZ, la línia de l’esperança enfront dels feixistes. És un podcast multimèdia amb accés per ones de ràdio, web i xarxes.
La sèrie documental s’ha fet a través d’una col·laboració entre la Universitat de València, À Punt Mèdia i Plaza Radio.
En els reportatges han treballat: Carlos López Olano, en la direcció, redacció i presentació. Eduard Torres en la redacció i les il·lustracions; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició, la realització sonora i la locució, Miguel Coll, i també en la locució, Lola Bañón. Correcció al valencià: Ofèlia Sanmartín.
La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i d’Hèctor Tirado.
Si t’agrada, comparteix des d’ací:
#ElMur: els llocs de la memòria 